Una cosa és segura, per gaudir de racons poc transitats cal caminar. Segurament aquesta premissa és encara més vàlida si l'apliquem a una illa com Mallorca, i més encara si la visitem en temporada alta.
L'Elaine i un servidor seguim buscant els racons menys poblats de l'illa, racons que, bàsicament, han de complir dos requisits: hi ha d'haver molta aigua i poca gent. El primer requisit és molt fàcil d'acomplir, el segon ja no tant. Però nosaltres juguem amb avantatge, l'Elaine és nativa de l'illa, la coneix prou bé i el seu desenvolupat olfacte és capaç de detectar la presència del "guiris playerus" a molts kilòmetres de distància. Els hàbits del "guiris playerus" -l'espècie animal que més prolifera a l'illa i que bàsicament en sustenta l'economia- no són cap secret per l'Elaine, que després de molts estius a l'illa sap perfectament les zones que solen freqüentar per dur a terme els seus curiosos hàbits, com ara exposar les seves pells translúcides al sol durant hores sense cap mena de protecció, fer ostentació de les seves abominables, que no abdominables, panxes cerveseres o bé passejar-se amunt i avall amb estranys artilugis inflables de colors estridents i de dubtós gust estètic.
Immersos en aquesta particular croada, ens dirigim cap a Llucalcari, una zona de costa a la Serra de Tramuntana. Per arribar a Llucalcari cal seguir la carretera de Valldemossa fins a Deià, passar aquest bonic i bucòlic poble i deixar el cotxe en un racó de la carretera que, sortosament, no gaudeix de cap tipus d'indicació, cosa que contribueix a mantenir la zona costera de Llucalcari lluny de l'anteriorment citat "guiris playerus". Un cop aparcats, cal travessar la carretera i començar a baixar per una pendent força pronunciada rodejada de pins i de cases pairals que, tal i com afirma aquella senyora de l'APM, són "dignas de admirar". La caminada no és, ni de bon tros, tan llarga com la de S'arenalet, però els racons que trobem durant el camí són també d'una gran bellesa i, a mesura que anem baixant, anem descobrint els imponents penyasegats que, amb una radical verticalitat, barren el pas a les ones del mar.
Finalment, arribem a una cala rocosa i d'allò més incòmoda si les nostres pretensions es limiten al bany i a jeure damunt la tovallola, un indret que no ha estat concebut per a una tarda fàcil al costat del mar. A més, avui les aigües porten a sobre un cabreig considerable, i les múltiples roques de la cala, que sobresurten dins i fora de l'aigua, són colpejades amb violència per unes ones espectaculars esperonades per un fort vent. L'accés a l'aigua ja s'intueix difícil amb ones o sense, ja que el terra és molt irregular i les pedres que el conformen han estat polides durant anys per unes ones que els han donat formes ovalades i traïdores, ideals per a relliscades estrepitoses. Avui només ens deixarem esquitxar per l'aigua, però no ens importa, ja que aquesta violència marítima atorga un aspecte encara més feréstec a un lloc ja de per si poc plàcid, però agressivament bonic.
Una altra característica de Llucalacari, és l'existència d'una paret fangosa a pocs metres de l'aigua, gràcies a la qual podem emular els assistents del woodstock 69 recobrint de fang el nostre cos. Tenint en compte que avui el mar només és apte per a surfers suïcides, i que per tant ens serà complicat treure'ns el fang de sobre, decidim posposar el nostre particular homenatge als hippies dels 60 per a una altra ocasió, i ens limitem a deixar-nos endur per la matussera i sorollosa màgia d'aquest lloc.
P.D. El títol d'aquesta entrada correspon a una cançó dels irlandesos Tir Na Nog, la cançó es pot trobar al disc "Strong in the sun" (1973) d'aquest grup.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada