LITTLE TRIP TO HEAVEN (Cròniques mallorquines III)

Fa uns quants dies l'Elayne i jo vam visitar Es Cap de Formentor, una porció de terra que, sobre el mapa, s'assembla a un braç envoltat de mar a banda i banda. La carretera que s'enfila per Formentor esdevé una serp plena de corbes que, a mesura que s'avança, esdevé més espectacular a cada metre. Alguns dels penyasegats que delimiten l'illa en aquest punt són realment gegantescs, i no costa gaire deixar-se manipular per la immensitat i la bellesa d'aquest lloc, assegut en silenci amb la mirada perduda en qualsevol racó de l'Horitzó.






Algunes de les cales de Formentor tampoc tenen desperdici, com la Cala Figuera, poc transitada degut a la seva incòmode accessibilitat. Val a dir, però, que durant el més d'agost en aquesta illa els éssers humans transitem gairebé per tots els racons, i fins i tot en aquesta cala hi havia un excés de crema solar, ulleres de snorkel i matalassos multicolor.

Un dels penyasegats a vista de pajaru

Un autòcton de Formentor, de mallorquí tancat (en si mateix)

Detall de Cala Figuera, amb els guiris fora d'enquadre

P.D. Little trip to heaven (on the wings of your love) és una cançó de Tom Waits, de l'àlbum del seu debut, publicat el 1973 i anomenat "Closing time".

THE WIND WAS HIGH (Cròniques mallorquines II)

Una cosa és segura, per gaudir de racons poc transitats cal caminar. Segurament aquesta premissa és encara més vàlida si l'apliquem a una illa com Mallorca, i més encara si la visitem en temporada alta.




L'Elaine i un servidor seguim buscant els racons menys poblats de l'illa, racons que, bàsicament, han de complir dos requisits: hi ha d'haver molta aigua i poca gent. El primer requisit és molt fàcil d'acomplir, el segon ja no tant. Però nosaltres juguem amb avantatge, l'Elaine és nativa de l'illa, la coneix prou bé i el seu desenvolupat olfacte és capaç de detectar la presència del "guiris playerus" a molts kilòmetres de distància. Els hàbits del "guiris playerus" -l'espècie animal que més prolifera a l'illa i que bàsicament en sustenta l'economia- no són cap secret per l'Elaine, que després de molts estius a l'illa sap perfectament les zones que solen freqüentar per dur a terme els seus curiosos hàbits, com ara exposar les seves pells translúcides al sol durant hores sense cap mena de protecció, fer ostentació de les seves abominables, que no abdominables, panxes cerveseres o bé passejar-se amunt i avall amb estranys artilugis inflables de colors estridents i de dubtós gust estètic.



Immersos en aquesta particular croada, ens dirigim cap a Llucalcari, una zona de costa a la Serra de Tramuntana. Per arribar a Llucalcari cal seguir la carretera de Valldemossa fins a Deià, passar aquest bonic i bucòlic poble i deixar el cotxe en un racó de la carretera que, sortosament, no gaudeix de cap tipus d'indicació, cosa que contribueix a mantenir la zona costera de Llucalcari lluny de l'anteriorment citat "guiris playerus". Un cop aparcats, cal travessar la carretera i començar a baixar per una pendent força pronunciada rodejada de pins i de cases pairals que, tal i com afirma aquella senyora de l'APM, són "dignas de admirar". La caminada no és, ni de bon tros, tan llarga com la de S'arenalet, però els racons que trobem durant el camí són també d'una gran bellesa i, a mesura que anem baixant, anem descobrint els imponents penyasegats que, amb una radical verticalitat, barren el pas a les ones del mar.



Finalment, arribem a una cala rocosa i d'allò més incòmoda si les nostres pretensions es limiten al bany i a jeure damunt la tovallola, un indret que no ha estat concebut per a una tarda fàcil al costat del mar. A més, avui les aigües porten a sobre un cabreig considerable, i les múltiples roques de la cala, que sobresurten dins i fora de l'aigua, són colpejades amb violència per unes ones espectaculars esperonades per un fort vent. L'accés a l'aigua ja s'intueix difícil amb ones o sense, ja que el terra és molt irregular i les pedres que el conformen han estat polides durant anys per unes ones que els han donat formes ovalades i traïdores, ideals per a relliscades estrepitoses. Avui només ens deixarem esquitxar per l'aigua, però no ens importa, ja que aquesta violència marítima atorga un aspecte encara més feréstec a un lloc ja de per si poc plàcid, però agressivament bonic.



Una altra característica de Llucalacari, és l'existència d'una paret fangosa a pocs metres de l'aigua, gràcies a la qual podem emular els assistents del woodstock 69 recobrint de fang el nostre cos. Tenint en compte que avui el mar només és apte per a surfers suïcides, i que per tant ens serà complicat treure'ns el fang de sobre, decidim posposar el nostre particular homenatge als hippies dels 60 per a una altra ocasió, i ens limitem a deixar-nos endur per la matussera i sorollosa màgia d'aquest lloc.


P.D. El títol d'aquesta entrada correspon a una cançó dels irlandesos Tir Na Nog, la cançó es pot trobar al disc "Strong in the sun" (1973) d'aquest grup.

S'HERMOSURA DEL MÓN (Cròniques mallorquines)

S'hermosura del món és el títol d'una rondalla mallorquina que he trobat al primer tom de "Rondaies mallorquines" d'en Jordi Des Racó. Que per què he utilitzat aquest títol per encetar aquest blog destinat a superar en lectors les novel·les de Stiegg Larsson? Doncs, perquè actualment un servidor es troba a l'illa de Mallorca, concretament a la població de Sa Cabaneta, des de la qual realitzo sortides diàries amb la sempre agradable companyia de qui, en aquest blog, respon al nom d'Elaine.


Aquesta és la quarta visita que realitzo a l'illa i, de moment, no tinc cap dubte de quin ha estat el lloc que, per la seva atmosfera, paisatge i aïllament, més m'ha impressionat. Es tracta de S'arenalet Des Verger, dins el parc natural de Llevant a la zona d'Artà, un espai lluny de la civilització d'una bellesa desolada i espectacular, sense alemanys ni anglesos doblement torrats (pel sol i per la sangria). No ens enganyem, Mallorca no és la illa de LOST, aquí no hi ha estacions dharma i, en canvi, esta plagat de "others", però tot i la més que visible autodestrucció de l'illa i l'excés de "tourist resorts", a Mallorca encara hi ha llocs increïbles, d'una bellesa aclaparadora, com les cales de S'arenalet, Es cap de formentor o alguns racons de la Serra de Tramuntana.

Per arribar a les cales de S'arenalet cal caminar dues horetes, tot vorejant la costa sobre un terreny irregular que ens obliga a mirar bé on posem els peus, per tal de no fer un pas en fals que ens precipitaria cap a l'aigua des d'una alçada considerable. Cal sortir prest, ja que no es tracta d'una lleugera passejada pel camp, i quan el sol apreta el pas esdevé doblement feixuc. Però val la pena fer l'esforç d'arribar a aquest lloc on la natura manté encara un aire de pulcritud i de gustosa solitud, molt difícil de trobar en ple més d'agost en una illa tan turística com aquesta.




Des de la sorra d'aquestes cales, l'única empremta humana visible es redueix als vaixells que apareixen a l'horitzó, a dues torres de vigilància de l'època medieval que presideixen dos imponents penyasegats, i a un refugi de construcció recent amb habitacions que es poden llogar, amb molta antelació, per passar uns dies en aquest lloc privilegiat.

HARD SUN (Benvinguts)

Tenir un blog sovint serveix per donar-se importància a un mateix, per exalçar i magnificar els propis pensaments i/o accions amb la convicció que allò que s'expressa és d'un interès a escala mundial. Aquest blog neix també d'un desig egoista, ja que la meva intenció és convertir-lo en una mena de diari on pugui escriure una mica de tot, però no penso utilitzar-lo per tirar-me flors (per això ja tinc a la meva mare).

L'altre dia, en una de les meves freqüents visites al blog d'un company viatger, vaig pensar que seria maco haver desat en un blog propi les peripècies dels viatges que vaig realitzar a Índia o Marroc, o les reflexions sobre diverses experiències viscudes. Dels viatges en conservo fotografies i molts flaixos a la memòria, però de ben segur que hi ha coses que ja han fugit del meu cap o, si més no, que resten amagades en algun calaix que fa temps que no he obert. Aquest és un dels principals motius pels quals he decidit crear aquest espai: per ajudar-me a mantenir alguns calaixos oberts, i també, per suposat, per compartir idees, sensacions i emocions amb altra gent.

Sigues benvingut, doncs, a un espai sense grans pretensions on aniré avocant tota mena de cabòries relacionades amb experiències, reflexions o bé gustos personals, sense cap mena d'ordre ni consens.

P.D. Els títols de les entrades que vagi realitzant al blog seran sempre de pel·lícules, llibres, cançons o de qualsevol altra expressió artística que tingui relació amb allò que que em disposo explicar. Com el d'aquesta presentació, que és el títol d'una cançó de Gordon Peterson, versionada recentment per Eddie Vedder, que sempre relaciono amb el pessigolleig que ens fa l'estomac en el moment d'iniciar un viatge. A part d'això, és ben cert que aquests dies hi ha un hard sun que m'acompanya a tot arreu.